Blog

Postguerra

Quan estàs en el dia a dia de Bouaké tens la sensació que Costa d’Ivori és un país normal, però llavors viatges a Burkina Faso i quan tornes te n’adones que només creuar la frontera ja t’has trobat cinc cotxes de l’ONU. Te n’adones que hi ha molts edificis envoltats per alambradas. Te n’adones que quan vas a una entitat local on et deixen connectar a internet l’entrada està plena d’armes de la gent que s’acull al programa de desarmament civil. Te n’adones que encara hi ha la casa bombardejada fa més de deu anys de la mateixa manera que es va quedar llavors. Te n’adones que a la frontera burkinesa els policies et fan broma i intenten esbrinar d’on és aquest accent tan estrany que tens, i et deixen passar sense problemes. Te n’adones que la policia de la frontera ivoriana et fa esperar més de mitja hora per registrar el teu passaport i et pregunten amb cara de “no m’agrada gens que estiguis aquí” què vens a fer; i quan dius que no estàs a Abidjan sinó a Bouaké encara t’entenen menys. Te n’adones que quan vas en cotxe per la carretera encara et trobes militars que et paren el cotxe i et demanen diners, així perquè sí, mentre somriuen cínicament amb un fusell al coll.

És llavors quan te n’adones que Costa d’Ivori continua sent un país en postguerra, amb moltes ferides, amb una por latent, un país que intenta sobreviure cada dia, que intenta reconstruir la seva quotidianitat i buscar espais per viure, treballar i ser feliç.

I també és llavors, quan me n’adono que per això m’agrada tant treballar amb aquesta gent, perquè ho han perdut tot i han tornat a començar, i sempre que els planteges un problema, et diuen ça va aller, amb la confiança que realment, tot anirà bé.

 

Written by

The author didnt add any Information to his profile yet

Leave a Comment