Blog

Compte enrere

Després de gairebé quatre dies sense connexió a internet, amb algunes baixes mèdiques poc importants, però suficients com per tenir-nos pansides, s’hi afegeix la visita del president de la República que ha posat la ciutat de Bouaké potes enlaire i l’exèrcit tallant carrers i generant hostilitats a tort i a dret. Està comprovat que no hi ha res que generi més desordre que les forces de l’ordre.

Hem tingut moments de pànic, veient que l’Àfrica t’atura els ritmes i juga molt fort amb la teva capacitat de relativitzar i de no desesperar-te, i preveient que no acabaríem de cosir la col·lecció de llençols que havíem vingut a fer i que tant necessària era per la nostra vida en general i part de la dels que ens envolten.

Sabíem que havíem vingut amb els dies comptats. Es diu ràpid: gairebé un mes on hem hagut d’encaixar la feina amb calçador. Ens aixequem a les 6 del matí i ens posem en marxa. Fins les 12 o la 1 no parem. Dinem i continuem fins que marxa el sol a les 6 de la tarda. I encara no acaba el dia. Cal enviar correus electrònics, si el wifi funciona, i posar en ordre la feina, fer els números i dormir, amb el permís dels mosquits i amb el cervell bullit: estem a 30 °.

A vegades em miro la Núria i penso que qui ens ha manat de ficar-nos aquí, en aquest lloc ple de pols i malària, que és una abocador gegant i on només un de cada tants waters són “normals”. Què fàcil seria treballar amb Xina o Suècia.

Com es calculen els futuribles èxits enmig de la pobresa, de l’economia en recessió, amb un atur cada dia més alt a casa nostra i amb zero capacitat adquisitiva? Quan ni nosaltres podem perdre diners, ni ells tampoc. Quan tot depèn de les ganes i la intuició de què tenim entre les mans un projecte que val molt la pena.

Amb les hores comptades i fent les maletes, el taller que treu fum, els xavals els diuen que si cal no dormiran, i nosaltres els truquem cada nit per saber si ja han marxat a casa. Segur que sempre ens diuen mentides. 

Tenim encara una llista molt llarga de coses per fer, però el que no pugui ser no serà. Ens mosseguem les ungles i creuem els dits, perquè el nostre equip humà aguanti l’sprint final i puguem tornar amb les maletes plenes de teles de colors.

Deixem aquí un grup de cosidors formats i preparats per encaixar la producció que es planteja enorme pel que ells han fet fins ara, però ens diuen que es moren de ganes de començar i els creiem; i nosaltres ens emportem, ara sí, una propòsta fantàstica per tocar i somiar a gust que us per ensenyarem cap a principi d’any.

Com s’en diu d’aquella barreja de mal de panxa i alegria? Il·lusió?

Ara, sí: Tornem a casa!

 

 

Continue Reading

Postguerra

Quan estàs en el dia a dia de Bouaké tens la sensació que Costa d’Ivori és un país normal, però llavors viatges a Burkina Faso i quan tornes te n’adones que només creuar la frontera ja t’has trobat cinc cotxes de l’ONU. Te n’adones que hi ha molts edificis envoltats per alambradas. Te n’adones que quan vas a una entitat local on et deixen connectar a internet l’entrada està plena d’armes de la gent que s’acull al programa de desarmament civil. Te n’adones que encara hi ha la casa bombardejada fa més de deu anys de la mateixa manera que es va quedar llavors. Te n’adones que a la frontera burkinesa els policies et fan broma i intenten esbrinar d’on és aquest accent tan estrany que tens, i et deixen passar sense problemes. Te n’adones que la policia de la frontera ivoriana et fa esperar més de mitja hora per registrar el teu passaport i et pregunten amb cara de “no m’agrada gens que estiguis aquí” què vens a fer; i quan dius que no estàs a Abidjan sinó a Bouaké encara t’entenen menys. Te n’adones que quan vas en cotxe per la carretera encara et trobes militars que et paren el cotxe i et demanen diners, així perquè sí, mentre somriuen cínicament amb un fusell al coll.

És llavors quan te n’adones que Costa d’Ivori continua sent un país en postguerra, amb moltes ferides, amb una por latent, un país que intenta sobreviure cada dia, que intenta reconstruir la seva quotidianitat i buscar espais per viure, treballar i ser feliç.

I també és llavors, quan me n’adono que per això m’agrada tant treballar amb aquesta gent, perquè ho han perdut tot i han tornat a començar, i sempre que els planteges un problema, et diuen ça va aller, amb la confiança que realment, tot anirà bé.

 

Continue Reading

Ble blé

Ble blé vol dir a poc a poc en baoulé.

Així és com avancen les coses aquí, molt a poc a poc, i sovint fan tres passos enrere, o cauen a terra, o simplement s’aturen. Les coses aquí van ble blé.

Però de sobte, hi ha algunes coses que avancen i et sorprenen. Sobretot, perquè hi ha algunes persones que fan que això sigui possible, i ble blé, no sigui sinònim de desesperació sinó de “a poc a poc, i bona lletra”. I això, aquí, no passa gaire.

L’Ernest és sinònim de ble blé, però del de bona lletra. Aquest matí ens han ensenyat el que havien començat a cosir per a la nova col·lecció. Ha estat vraiment emocionant. La costura que teníem al mig dels llençols s’ha convertit en una banda de tela que els imprimeix caràcter sense deixar de parlar de la història que tenen els llençols. Les coses van prenent forma a poc  a poc i això ens dóna energia, en aquesta part del planeta tan complicada i difícil de llegir per a les tubabu.

I és que treballar els detalls, tenir cura de les persones amb qui treballes, fer i desfer les vegades que faci falta, i entomar els errors com una cosa que passa i ja ho tornarem a fer, i ho farem millor, no és fàcil. Per això, com diu la Cèlia, l’Ernest és l’agulla que hi ha dins del paller, i per sort, ens hem trobat.

 

Continue Reading

El viatge a Costa d’Ivori i Burkina

Hem fet les maletes. Per fi, i aquest cop no ha estat gens fàcil.

Fer les maletes és l’exercici absurd de voler preveure tots els imprevistos i d’encabir en espais petits milions de coses que et semblen súper necessàries.

Calia emportar-nos una màquina overlock amb taula de ferro forjat inclosa, un monstre fantàstic de ferros i cargols. Calia desmuntar-la, carregar-la fins el quart pis sense ascensor on visc i encabir-la en maletes dividint el pes en les mesures establertes per Air France: 2 bultos de màxim 1 m x 50 cm i 24 kg de pes per cada una de nosaltres.

Calia també que el check in a Barcelona acceptés una màquina d’aquestes característiques i que hi posés una etiqueta de “fràgil” perquè no arribés feta a miques, que no se’n perdés cap peça en el trajecte o en el trànsit de París i que la duana d’Abidjan ens la deixés passar.

Com sempre, no només era una qüestió d’enginyeria o matemàtiques aplicades, perquè la primera regla de la ciència dels impossibles és que intentar-ho és aconseguir-ho; i la segona és que cal convocar als esperits amics, somriure sempre i explicar històries de la vora del foc.

Així que, ja a l’aeroport d’Abidjan, celebrant la victòria de què totes les maletes i peces haguessin arribat, la duana ens va aturar per demanar-nos la factura que no teníem.

És aleshores quan despleguem l’artilleria pesada i li expliquem amb ulls de be a la senyora de la duana que la màquina de cosir era de la nostra iaia, que es va morir i que ens estimava molt, que ens la va deixar en herència, però que nosaltres no sabem cosir i la portem als nostres amics negritos, pobres, per a què puguin fer-la servir i que clar, és tan antiga, tan antiga que vés a saber on està la factura.

Estem convençudes que la història evidentment no va colar, però aquella dona, a les hores intempestives que eren, ens mirava amb cara de mandra infinita, i va decidir, segurament, deixar-nos passar per desgraciades i pesades, i perquè segurament fer el  paperam de quedar-se el trasto li costava més de fer els ulls grossos i deixar-nos passar.

I aquesta és la història de com la Núria i la Cèlia arriben amb una maquinota de ferro forjat, la passen per controls de seguretat i duanes i la carreguen fins a una furgoneta, fins a un hotel perdut, d’una ciutat plena de pols anomenada Abidjan. Per carregar-la després en un 4×4 i creuar el país fins la selva de Bouaké on el nostre petit taller avui celebra com si fos un regal de Nadal que la màquina overlock hagi arribat.

Estem contentes, i és que això de fer de contrabandistes a part de generar adrenalina, té un puntet divertit que ens encanta.

 

 

Continue Reading