Blog

L’aterratge

No és només que la tornada en avió duri unes quantes hores, és que l’aterratge emocional i físic triga unes setmanes en fer-se evident.

A l’avió tens temps, bastant temps. Temps de pensar, de recordar infinitat de moments, d’escoltar Alpha Blondy cantant “Wish you were here” i que se’t posin les llàgrimes als ulls mentre penses en la gent del taller. Temps de fer una darrera repassada a les faccions de les persones negres i començar a fer-te a a idea que tornaràs a formar part de la majoria blanca en unes hores. Temps de veure sobre el mapa com l’avió travessa mig continent per portar-te a casa.

Quan arribes a terra, tot comença a passar molt ràpid, l’aeroport ple de llums de Nadal esdevé un paisatge surrealista, la rebuda emocionada de les persones que t’estimes, desfer les maletes, recuperar la roba d’hivern i dir-li al teu cos que cal que es vagi acostumant que això dels 30 graus s’ha acabat,… i tot allò que cal per tornar a enfilar la quotidianitat.

Allò que resulta més difícil és creure que el viatge ha estat real, perquè a hores d’ara tot apunta que ha estat un somni. Em sembla tan llunyà, tan diferent de la meva vida d’aquí, que em costa creure que hi he anat de veritat. El que em fa pensar que és veritat és tot el que se’m remou a dins quan em creuo amb una persona negra. Tinc ganes de preguntar-li d’on ve, com ha arribat fins aquí, com li va,… i somric perquè crec que ja començo a fer com els ivoirienes quan es pensen que coneixes a totes les blanques d’Europa… i llavors penso que sí, que hi he anat, i no només això, sinó que, a més a més,  m’he tornat una mica ivoiriene

 

 

 

Written by

The author didnt add any Information to his profile yet

Leave a Comment