Authornúria

n’klôwô tanca!

nklowo tanca (2)

És divendres a la nit. Rellegeixo els escrits del blog i em sembla que torno a ser-hi, torno a sentir l’olor de pols dels carrers de Bouaké al novembre, el cansament de l’estiu de 2014, les ametlles del premi, les invisibilitats, les històries personals de cadascuna, i mil coses més… us convido a fer-hi una passejada i rellegir-vos o descobrir de nou el que van escriure unes altres nosaltres fa un parell, tres o fins i tot quatre anys!

 

I ara que hem agafat prou forces hem decidit que ens toca abaixar la persiana de la paradeta. Sabíem que la nostra era una paradeta inusual, escabellada, arriscada. Però era la nostra paradeta, el nostre somni i l’hem estimat molt. I el seguim estimant, per això li volem fer un bon comiat. Un d’aquells per convidar tots els amics i amigues, a totes les persones que ens heu ajudat a urdir la trama dels nostre somni i ens heu ajudat a volar amb les nostres ales precàries.

 

Gràcies per ser-hi llavors i també ara.

 

A reveure! À la prochaine!

 

Cèlia i Núria

 

PD: Si us heu quedat amb ganes de tenir el vostre n’klôwô, ben aviat trobareu el que ens queda a preu de liquidació a iorana.

 

Continue Reading

L’Abu

 

IMG_0622

Vaig conèixer l’Abu el primer dia que vaig anar al taller de l’Ernest un mes de novembre ara ja fa gairebé un any. En el meu imaginari els novembres ja són mesos freds, mesos en què comences a posar-te l’abric. Però a Costa d’Ivori un mes de novembre significa el mes sec, en què bufa el vent del desert i les pluges tropicals donen un respir.

El dia que vaig conèixer a l’Abu feia molta calor i jo suava quan vaig entrar al taller. Com tota la resta em va saludar tímidament i va continuar cosint els pantalons que estava acabant. És molt estrany veure unes tubabu al mig de Bouaké i més dins del teu taller!

Des del primer moment que hi vaig posar els peus, una de les coses que m’agraden del taller de l’Ernest és la barreja d’històries que hi ha en tants pocs metres quadrats, i la de l’Abu és una d’elles. L’Abu té 26 anys i és orfe; va perdre els seus pares durant la Crise. Es va presentar un dia al taller de l’Ernest i li va dir que volia ser costurer, que volia treballar amb ell i aprendre del mestre. Venia amb el cap cot i el cos magolat perquè el seu antic patron li pegava i li pagava una misèria per la seva feina. Això a l’Ernest li va recordar com ho havia passat ell de jove: el seu mestre de costura també el tractava malament i, a més  a més, era molt recelós i tallava les teles d’amagat perquè li feia por que algun dia els seus alumnes en sabessin més que ell. Així que l’Ernest es va prometre a si mateix que ell ensenyaria tot el que sabia a qui li demanés.

Des que està al taller ha après ràpid tot el que l’Ernest li podia ensenyar i ara vol volar sol i obrir el seu propi taller. Nosaltres tenim una barreja d’alegria i tristesa. Tristesa perquè perdem una persona boníssima del nostre equip. Alegria perquè el cuquet de l’emprenedoria que ens va picar a nosaltres també corre pel taller, i això, en certa manera vol dir que ens assemblem encara més del que pensàvem.

Confio que, la propera vegada que torni a Bouaké, l’Abu ja em pugui ensenyar el seu taller i tingui ganes de seguir cosint n’klôwôs!

Continue Reading

Mujeres emprendedoras invisibles

making off a l'estoc

El otro día, un emprendedor con el que hemos congeniado y que nos echa una mano siempre que puede, nos invitó a una charla que daba en una jornada de presentación de entidades de promoción del emprendimiento en Cataluña.

Llegamos a una sala llena de personas, hombres y mujeres, que trabajan apoyando a proyectos emprendedores de todo tipo. Nos sentamos y unos minutos después, sacado el abrigo, la bufanda y con el móvil a punto para twittear… nos damos cuenta que en la mesa redonda a la que se habían invitado diferentes experiencias emprendedoras, curiosamente, sólo había hombres. Ah no, la moderadora era una mujer. Y eso fue lo que nos respondieron cuando les preguntamos por twitter por esa ausencia de mujeres en la mesa.

¿Será que no encontraron proyectos impulsados por mujeres? Pues los hay, y no son pocos.

¿Será que lo que tenían que contar era lo mismo que los hombres? Pues no, señores y señoras, porque las diferencias de género se notan y mucho al emprender.

¿Será que no les interesaba lo que tenemos que decir las mujeres?

Parece que hay una falta de interés por parte de las instituciones, una ausencia de perspectiva de género y, en consecuencia, una invisibilidad de las mujeres y nuestro trabajo. Y es una situación que se perpetúa, y estamos cansadas. Estamos aquí, somos más de la mitad de la población y emprendemos. Trabajamos y lo que hacemos es importante. Queremos ser visibles.

Y con este vídeo prestado de Guernica Facundo, os contamos nuestros porqués.

Continue Reading

Emprender: intentar lo imposible

Emprender no es nada fácil. Hacerlo con perspectiva social, menos. Ya sé que es una obviedad y que no estoy diciendo nada nuevo. Pero creo que es necesario decirlo todas las veces que haga falta.

Y aún es menos fácil cuando te lo planteas como alternativa al tan maltrecho mercado laboral. Decidir emprender por necesidad es una de las cuestiones sobre las que nos alerta nuestra querida Guernica en “El libro rojo de las mujeres emprendedoras”. Siguiendo con las metáforas de colores, cuando emprendes por necesidad es como apostarlo todo al rojo. Si sale bien, habrás encontrado la forma de llegar a fin de mes por tus propios medios; si sale mal tendrás una deuda más o menos cuantiosa en función del negocio que te hayas planteado y con esa mochila, deberás planterarte si volver a buscar un trabajo o intentar otra aventura.

Si le añadimos al cocido emprendedor el hecho de no tener unos padres ricos, ser mujer, y pretender trabajar desde una perspectiva justa y digna: ni horarios infernales, ni sueldos de miseria, ni enriquecernos a costa de esclavizar a otros. La propuesta empresarial se convierte fácilmente en una utopía hippiesca.

A estas alturas del partido, con la cooperativa en trámites de constitución y ajustando los números a la realidad, estamos al borde del ataque de nervios. Es como intentar traducir en cifras coherentes el futuro. Algo así como meter una pitonisa en un excel: tablas de ventas en abril, mayo, junio del 2014, previsión de crédito por parte de inversores, cash flow, qué colores vamos a coser primero,… y así todo el rato.

Pero una vez aquí sólo podemos andar hacia delante. Ni rendirse ni echar a correr ni tirar atrás es una opción, porque todas significan continuar con todo aquello con lo que decidimos romper. Estamos convencidas de que lo que estamos gestando es importante,  y aunque a veces no tengamos ni idea de cómo lo vamos a hacer, lo haremos.

Porque sí. Porque las ganas y las intuiciones no computan en los excels y porque creemos con los ojos cerrados que existe una manera más justa de consumir, de relacionarnos, de trabajar y de ser emprendedora. Y sobretodo es mucho menos nociva para nosotras y el resto del planeta.

Continue Reading

L’aterratge

No és només que la tornada en avió duri unes quantes hores, és que l’aterratge emocional i físic triga unes setmanes en fer-se evident.

A l’avió tens temps, bastant temps. Temps de pensar, de recordar infinitat de moments, d’escoltar Alpha Blondy cantant “Wish you were here” i que se’t posin les llàgrimes als ulls mentre penses en la gent del taller. Temps de fer una darrera repassada a les faccions de les persones negres i començar a fer-te a a idea que tornaràs a formar part de la majoria blanca en unes hores. Temps de veure sobre el mapa com l’avió travessa mig continent per portar-te a casa.

Quan arribes a terra, tot comença a passar molt ràpid, l’aeroport ple de llums de Nadal esdevé un paisatge surrealista, la rebuda emocionada de les persones que t’estimes, desfer les maletes, recuperar la roba d’hivern i dir-li al teu cos que cal que es vagi acostumant que això dels 30 graus s’ha acabat,… i tot allò que cal per tornar a enfilar la quotidianitat.

Allò que resulta més difícil és creure que el viatge ha estat real, perquè a hores d’ara tot apunta que ha estat un somni. Em sembla tan llunyà, tan diferent de la meva vida d’aquí, que em costa creure que hi he anat de veritat. El que em fa pensar que és veritat és tot el que se’m remou a dins quan em creuo amb una persona negra. Tinc ganes de preguntar-li d’on ve, com ha arribat fins aquí, com li va,… i somric perquè crec que ja començo a fer com els ivoirienes quan es pensen que coneixes a totes les blanques d’Europa… i llavors penso que sí, que hi he anat, i no només això, sinó que, a més a més,  m’he tornat una mica ivoiriene

 

 

 

Continue Reading

Postguerra

Quan estàs en el dia a dia de Bouaké tens la sensació que Costa d’Ivori és un país normal, però llavors viatges a Burkina Faso i quan tornes te n’adones que només creuar la frontera ja t’has trobat cinc cotxes de l’ONU. Te n’adones que hi ha molts edificis envoltats per alambradas. Te n’adones que quan vas a una entitat local on et deixen connectar a internet l’entrada està plena d’armes de la gent que s’acull al programa de desarmament civil. Te n’adones que encara hi ha la casa bombardejada fa més de deu anys de la mateixa manera que es va quedar llavors. Te n’adones que a la frontera burkinesa els policies et fan broma i intenten esbrinar d’on és aquest accent tan estrany que tens, i et deixen passar sense problemes. Te n’adones que la policia de la frontera ivoriana et fa esperar més de mitja hora per registrar el teu passaport i et pregunten amb cara de “no m’agrada gens que estiguis aquí” què vens a fer; i quan dius que no estàs a Abidjan sinó a Bouaké encara t’entenen menys. Te n’adones que quan vas en cotxe per la carretera encara et trobes militars que et paren el cotxe i et demanen diners, així perquè sí, mentre somriuen cínicament amb un fusell al coll.

És llavors quan te n’adones que Costa d’Ivori continua sent un país en postguerra, amb moltes ferides, amb una por latent, un país que intenta sobreviure cada dia, que intenta reconstruir la seva quotidianitat i buscar espais per viure, treballar i ser feliç.

I també és llavors, quan me n’adono que per això m’agrada tant treballar amb aquesta gent, perquè ho han perdut tot i han tornat a començar, i sempre que els planteges un problema, et diuen ça va aller, amb la confiança que realment, tot anirà bé.

 

Continue Reading

Ble blé

Ble blé vol dir a poc a poc en baoulé.

Així és com avancen les coses aquí, molt a poc a poc, i sovint fan tres passos enrere, o cauen a terra, o simplement s’aturen. Les coses aquí van ble blé.

Però de sobte, hi ha algunes coses que avancen i et sorprenen. Sobretot, perquè hi ha algunes persones que fan que això sigui possible, i ble blé, no sigui sinònim de desesperació sinó de “a poc a poc, i bona lletra”. I això, aquí, no passa gaire.

L’Ernest és sinònim de ble blé, però del de bona lletra. Aquest matí ens han ensenyat el que havien començat a cosir per a la nova col·lecció. Ha estat vraiment emocionant. La costura que teníem al mig dels llençols s’ha convertit en una banda de tela que els imprimeix caràcter sense deixar de parlar de la història que tenen els llençols. Les coses van prenent forma a poc  a poc i això ens dóna energia, en aquesta part del planeta tan complicada i difícil de llegir per a les tubabu.

I és que treballar els detalls, tenir cura de les persones amb qui treballes, fer i desfer les vegades que faci falta, i entomar els errors com una cosa que passa i ja ho tornarem a fer, i ho farem millor, no és fàcil. Per això, com diu la Cèlia, l’Ernest és l’agulla que hi ha dins del paller, i per sort, ens hem trobat.

 

Continue Reading