Blog

n’klôwô tanca!

nklowo tanca (2)

És divendres a la nit. Rellegeixo els escrits del blog i em sembla que torno a ser-hi, torno a sentir l’olor de pols dels carrers de Bouaké al novembre, el cansament de l’estiu de 2014, les ametlles del premi, les invisibilitats, les històries personals de cadascuna, i mil coses més… us convido a fer-hi una passejada i rellegir-vos o descobrir de nou el que van escriure unes altres nosaltres fa un parell, tres o fins i tot quatre anys!

 

I ara que hem agafat prou forces hem decidit que ens toca abaixar la persiana de la paradeta. Sabíem que la nostra era una paradeta inusual, escabellada, arriscada. Però era la nostra paradeta, el nostre somni i l’hem estimat molt. I el seguim estimant, per això li volem fer un bon comiat. Un d’aquells per convidar tots els amics i amigues, a totes les persones que ens heu ajudat a urdir la trama dels nostre somni i ens heu ajudat a volar amb les nostres ales precàries.

 

Gràcies per ser-hi llavors i també ara.

 

A reveure! À la prochaine!

 

Cèlia i Núria

 

PD: Si us heu quedat amb ganes de tenir el vostre n’klôwô, ben aviat trobareu el que ens queda a preu de liquidació a iorana.

 

Continue Reading

Que caro

foto llums nadal bcn gianluca battista

¿No te has enterado? El pasado 28 de noviembre fue #blackfriday. El #blackfriday tiene sus orígenes en EEUU, y se celebra justo después del  Thanksgiving day o Día de Acción de Gracias. Con las fiestas navideñas a tocar, siendo fin de mes, habiendo cobrado, y teniendo tiempo libre, se genera un caldo de cultivo fantástico para incentivar el consumo desenfrenado. La guinda del pastel la ponen los descuentos. En la jornada del #blackfriday se ofrecen rebajas pre-Navideñas, así, ¿quién se podría resistir?

Pero si te cogió la lluvia o ese viernes volvías a casa destrozado de la semana entera, como para pegarte una maratón de compras, no te preocupes, el lunes 1 de diciembre era #cybermonday. El mundo de las compras online celebraba el día de los gastos de envío gratuitos. ¿Qué más se puede pedir? Consumir desde tu sofá y más barato, es una gran noticia.

Pero si aún te quedaba aliento, querido comprador, el 4 de diciembre desde las 20:00h  de la noche hasta las tantas de la madrugada se celebró la “The Shopping Night Barcelona” en el Paseo de Gracia y calles cercanas.

A ver, siendo sinceras, a mi ir a comprar a Loewe, o a Tous de día me va fatal, así que agradezco este tipo de iniciativas que me permiten gastarme el sueldo después de cenar.

Teniendo en cuenta el número de iniciativas para consumir a cascoporro y barato, no me sorprende que el comentario estrella acerca del trabajo de diseñadores, artesanos y productores locales a pequeña escala sea: ¡que bonito pero qué caro!

Vaya, pues dejadme que os lo cuente. En n’klôwô no podemos participar de tan alegres rebajas por varias razones. Para empezar, trabajamos con precios justos, así que los márgenes están ajustados de tal manera que ni nuestros trabajadores cobren de menos, ni nuestros clientes paguen de más. Cuando alguien te ofrece un descuento del 70% pregúntate cuál es el precio real de ese producto. Quién lo ha confeccionado, en qué condiciones, cuál debe ser su sueldo y sobre todo: cuánto gana el intermediario. ¿Comprar barato a costa de quién?

Y para terminar defendemos un consumo responsable, no compulsivo. ¿Necesitas realmente aquello que vas a comprar? ¿Cuánto tiempo lo vas a usar? ¿Es de calidad? ¿Durable? ¿Puede ser arreglado o reutilizado si se rompe? ¿Lo abandonarás en un altillo después de 4 días? ¿Comprar a costa de qué?

Cada día somos más los que nos negamos a consumir a costa de tener esclavos en países empobrecidos, y que luchamos por defender sueldos mínimos dignos, sí también en nuestro país, y cada vez somos más los que nos negamos a consumir a costa de destrozar nuestro planeta y llenarlo de montañas de basura. ¡Consumir rápido y barato es caro de narices!

Continue Reading

L’Abu

 

IMG_0622

Vaig conèixer l’Abu el primer dia que vaig anar al taller de l’Ernest un mes de novembre ara ja fa gairebé un any. En el meu imaginari els novembres ja són mesos freds, mesos en què comences a posar-te l’abric. Però a Costa d’Ivori un mes de novembre significa el mes sec, en què bufa el vent del desert i les pluges tropicals donen un respir.

El dia que vaig conèixer a l’Abu feia molta calor i jo suava quan vaig entrar al taller. Com tota la resta em va saludar tímidament i va continuar cosint els pantalons que estava acabant. És molt estrany veure unes tubabu al mig de Bouaké i més dins del teu taller!

Des del primer moment que hi vaig posar els peus, una de les coses que m’agraden del taller de l’Ernest és la barreja d’històries que hi ha en tants pocs metres quadrats, i la de l’Abu és una d’elles. L’Abu té 26 anys i és orfe; va perdre els seus pares durant la Crise. Es va presentar un dia al taller de l’Ernest i li va dir que volia ser costurer, que volia treballar amb ell i aprendre del mestre. Venia amb el cap cot i el cos magolat perquè el seu antic patron li pegava i li pagava una misèria per la seva feina. Això a l’Ernest li va recordar com ho havia passat ell de jove: el seu mestre de costura també el tractava malament i, a més  a més, era molt recelós i tallava les teles d’amagat perquè li feia por que algun dia els seus alumnes en sabessin més que ell. Així que l’Ernest es va prometre a si mateix que ell ensenyaria tot el que sabia a qui li demanés.

Des que està al taller ha après ràpid tot el que l’Ernest li podia ensenyar i ara vol volar sol i obrir el seu propi taller. Nosaltres tenim una barreja d’alegria i tristesa. Tristesa perquè perdem una persona boníssima del nostre equip. Alegria perquè el cuquet de l’emprenedoria que ens va picar a nosaltres també corre pel taller, i això, en certa manera vol dir que ens assemblem encara més del que pensàvem.

Confio que, la propera vegada que torni a Bouaké, l’Abu ja em pugui ensenyar el seu taller i tingui ganes de seguir cosint n’klôwôs!

Continue Reading

Seguimos aquí

coixins i peuets

Empieza el nuevo curso, y desde n’klôwô retomamos el blog que parecía que habíamos abandonado…pero es que nos ha pasado de todo…

Así, resumiendo:

  • El 8 de mayo presentamos nuestra colección de primavera-verano.
  • El 2 de junio nació Violeta  (la n’klôwita más pequeña)
  • El mes de julio fue Ramadán en TODO el mundo.
  • El mes de agosto fue época de lluvias en Costa de Marfil, las telas no se podían secar… y época de vacaciones varias.

Sinceramente, no ha sido fácil en medio de este jardín materno-estival plantear la colección de invierno, y mantenernos a flote.

Mantenerse a flote en el lenguaje empresarial significa tener ingresos. En nuestro caso: vender sábanas y cojines mientras pagas cada mes la seguridad social. O mientras aduanas te cobra por mil cosas que nunca te contaron y las empresas de transporte internacional te dicen que la mitad de tu colección de primavera se ha volatilizado (“volatilizado” esa fue la palabra que usaron), en algún punto de Alemania, y que como no contrataste el seguro que nadie mencionó, lo sienten mucho y ahí te pudras.

 Mantenerse a flote es contar con la fuerza necesaria para seguir remando, y eso NO solo es cuestión de dinero. Hemos perdido mucha alegría por el camino, y muchas horas de sueño también. Puedo asegurar que mi hija de 4 meses me deja dormir más que el Plan de Empresa, y además me sonríe por las mañanas… cosa que el puñetero excel que no cuadra, no hace…

Lejos de querernos quejar, aunque lo parezca, pensamos que los palos en las ruedas también hay que contarlos porque forman parte de este viaje que a veces es muy poco idílico, y de la mística de eso que llaman ser emprendedor…

En nuestro calendario y plan de empresa ponía que en julio y agosto lo pasaríamos mal, porque no se venden fundas nórdicas ya que hace un calor que te mueres. Pues bien, hemos tenido varias ventas de gente que compra fundas nórdicas en agosto. Tampoco conseguimos el crédito ni el inversor que necesitábamos para poder continuar.

Y contra todo pronóstico seguimos aquí.

Y seguimos aquí sobre todo gracias a María, que desde Mallorca fue nuestra primera clienta, y que como tiene un gato nos pidió la funda nórdica en gris y los cojines y bajera en blanco. Ella sufrió los primeros problemas que tuvimos con el packaging. Y ahora repite como clienta! Gracias por tu paciencia y tus consejos, ahora nuestras cajas son más  mucho más sólidas.

 A Elies y Emma que querían hacer un regalo de boda que no fuera ingresar el dinero en el banco, y apostaron por nosotras.

Gracias a las Annas, que duermen felices en Cardona y Sabadell en sus n’klôwôs turquesas. Esos que llegaron tarde porque se perdieron. Gracias por la paciencia y esperar a que Ernest, Marius y Abú los volvieran a coser. Gracias… ¡nos dio muchos ánimos que nos apoyarais en ese momento!

Gracias a Sofía y a Carol por enamorarse de nosotras en los mercadillos, a última hora de la tarde cuando ya pensábamos que las horas de pie no habían valido la pena…

Gracias a Albert y Susana por comprar cojines como regalo de cumpleaños y revolucionar/coaccionar a la familia entera para que decoraran su casa con nuestros cojines.

Gracias a Conxa que nos encontró con el crowdfunding y nos sigue desde Valencia, nos da palabras de aliento y duerme en unos n’klôwô verdes que esperemos que le den mucha paz.

Gracias a Joan que es nuestro n’klôwô-maratones y se pasea por Barcelona para comprarnos un conjunto. Te queda nada… gracias aunque sea por interesarte tanto por nosotras.

Y gracias como siempre a nuestros elfos entre bambalinas que nos han ayudado en la sesión de fotos de otoño, cargando sillas, planchando sábanas, haciendo de canguro, de terapeutas, de familia… Gracias a las madres que aunque a veces son un poco pesadas hacen tortillas al final de las jornadas interminables…

N’klôwô es tan pequeña que nos permite conocer a nuestros clientes por el nombre de pila, y tan grande que nos permite ser competitivas y pioneras en un mercado de desconocidos que no se miran a los ojos. Gracias por seguir hablando de nosotras, y tener tanta paciencia. Queda muy poco para que conozcáis las sorpresas preparadas para este invierno. Queda muy poco para dejar de flotar y conseguir navegar…

Continue Reading

Maneras de migrar, maneras de ver

Hace dos años y medio emigré a Inglaterra en búsqueda de oportunidades y retos. Me fui cansada de la política de este país, cansada de trabajos precarios que no me aportaban nada y del pesimismo generalizado que se respiraba cada día. Me fui porque sentí que mi país me echaba. Allí esperaba encontrarme con el ‘mundo avanzado’, las cosas bien hechas y buenos trabajos. La realidad fue distinta y el camino mucho más complicado.

Llegué con dos maletas, dos noches de hotel y un inglés macarrónico. Encontré un trabajo de camarera, pero lo dejé porque no me querían pagar. Luego encontré otro trabajo y me apunté a clases de inglés. Poco a poco fui progresando, pero cada día era un reto: infórmate de cómo conseguir un piso sin que estafen, explícale al médico que te duele la barriga, cambia el contrato del gas, y ya no te cuento nada del entérate de cuáles son tus derechos en el nuevo país. Te sientes como una pequeña hormiguita caminando entre gigantes, y de vez en cuando eres tratada como una ciudadana de segunda. A eso se le suma que no tienes amistades ni familia, por lo que a menudo la soledad se hace difícil de llevar, y echas mucho de menos tu ciudad, tu comida, tus rincones, tu sol. Es durillo, pero al final gané una experiencia y algunas amistades con las que pasé muy buenos momentos; sin embargo, cuando vi el momento oportuno para volver, volví. No soy un caso excepcional sino otro que se suma a millones de personas que han tomado esta decisión desde el inicio de la crisis en los países del sur de Europa.

Por otro lado, sé que este es un tipo de migración pseudo-forzada bastante privilegiada. Sólo con el DNI crucé la frontera, gocé de sanidad pública y permiso de trabajo, estaba a muy pocas horas de vuelo de mi casa y si hubiera estado en apuros siempre tenía la opción de pedir dinero a familiares/amigos o de regresar a Barcelona.

Existen otras personas que migran por causas bastante más agravadas que la mía. Emigran porque su país directamente está en guerra, porque no tienen trabajo, porque no tiene nada que llevarse a la boca y porque no aguanta ver como sus seres queridos mueren sin poder hacer nada al respeto. Su alternativa son los países de Europa, y a pesar de que éstos no les dejan entrar fácilmente estas personas se lo juegan todo, incluyendo la vida. Cruzan el mar en una balsa, se meten en los trenes de aterrizaje de aviones y saltan vallas muy peligrosas. También se sienten solas, tienen miedo, echan de menos a sus familias, sus amigos, su comida y sus rincones. A menudo tampoco entienden el idioma del país al que llegan y les cuesta mucho buscarse la vida. Son situaciones increíblemente duras. Eso ya sin entrar en las condiciones de trabajo a las que se enfrentan, además de sufrir la violación sistemática de sus derechos como humanos.

Si además esas personas acaban llegando a un país como España se encontrarán que por mar les dispararán pelotas de goma para que no lleguen a la costa, que no podrán ser atendidos por la ‘sanidad pública’, que aquellas pocas organizaciones que les dan apoyo serán atacadas por grupos de ultra-derecha y que para el colmo se convertirán en una ‘amenaza’ anunciada en la portada de uno de los grande periódicos de este país.

¿Estamos locos?

Haz el ejercicio de tocar a la persona que está a tu lado con los ojos cerrados. Verás que tendrás la misma sensación que con cualquier otra persona del mundo. Un corazón que late, sonido de respiración, un cuerpo caliente, y sangre roja ¿Qué hace una vida más valiosa que otra? ¿Porqué unos inmigrantes se comprenden / respetan y otros no?

Las fronteras establecidas por un pequeño grupo de personajes históricos determinaron y determinan qué vidas merecen ser vividas dignamente, con quién podemos o no ser solidarios y cuáles son las máximas aspiraciones a las que puedes llegar a nivel individual.

La sociedad es responsable de lo que sucede o no en sus territorios. Lo que consumes, lo que votas y lo que predicas tiene consecuencias en muchas partes del mundo. Lo que está pasando en España con los inmigrantes africanos es  repulsivo, indignante y de una hipocresía digna de medalla de oro. Si no te lo crees mira el gráfico de abajo en el último año.

Como cooperativa que trabajamos con personas en África, como inmigrante retornada, y como seres humanos no nos queda otra que manifestar hasta la saciedad el rechazo absoluto hacia estos individuos deshumanizados y con complejo de dioses que juzgan, dictaminan y atacan las vidas de estas personas que buscan una oportunidad. A todos ellos les invito a que, como dijo el consejero catalán Francesc Xavier Mena, cojan el primer vuelo a Londres y se vayan a servir cafés, hagan un pequeño tast de las implicaciones de migrar, y por favor, no vuelvan.

Sin título1Fuente: La Marea (Periodismo versus inmigración). Datos extraídos del INE.

Continue Reading

Gràcies

Fa uns mesos la Guernica, que ens acompanya i ens guia el projecte de n’klôwô, ens va comentar que ens havíem de presentar als Premis Manuel Arroyo. Enmig del procés de creació i constitució de la cooperativa ens faltaven mans per arribar a tot, però ens hi vàrem presentar i fa uns dies ens comunicaven que érem finalistes al costat de companys i companyes de l’Arada, Femmefleur, L’Ariet, Granollers Pedala, La Fera Ferotge, Projecte Ictineo i L’Esberla. Alguns d’ells, projectes amb qui ens hem trobat per demanar consell, compartir neguits i que seguim de prop com a referents, vaja, companys de ruta.

Recordo en Bernat de l’Arada, com n’estava de content: vinga nklowites que això és per vosaltres, ens deia.

Pot ser que això de fer part del món cooperatiu sigui una mica com l’esport, que un cop ets a la cursa ens animem entre tots, perquè sabem l’esforç que costa ser-hi cada dia i com ens hi deixem la pell, la il·lusió i les hores de son. Per això, comencem des d’aquí felicitant als set projectes que ahir ens acompanyaven.

Dit això, us explicarem que vàrem arribar a la gala tard i esbufegant i que ens vàrem asseure a menjar ametlles tranquil·lament quan de cop el senyor de l’escenari va dir: i el premi és per n’klôwô!

lliurament premis manuel arroyo

Sort de la Núria que va dir: – Va nena, aixeca’t i deixa les ametlles que som nosaltres!

No sabíem ni per on es pujava a l’escenari i, davant del micro, la platea ens mirava mentre nosaltres dèiem que si era broma això, que no ens ho esperàvem. Suposo que alguna cosa amb sentit vàrem dir, però estàvem tan nervioses i emocionades que vés a saber. Sort del presentador que ens va llençar un cable: i això de n’klôwô com es pronuncia? I què vol dir?

- Vol dir t’estimo en baoulé, una llengua de la Costa d’Ivori i prometem aquí i ara fer un vídeo per explicar com es pronuncia el nostre nom. De veritat!

Un cop assegudes, els telèfons ens treien fum. Quines ganes d’explicar-ho, quines ganes de compartir-ho, quines ganes de donar les gràcies a tots i totes les que feu que n’klôwô sigui possible. Avui, ara, ens prenem el temps de fer-ho com cal.

Gràcies al jurat dels Premis Manuel Arroyo, que ahir amb les presses no us ho vàrem dir. Gràcies per apostar pel nostre projecte, en un moment tant embrionari, quan ni tan sols hem sortit de veritat al món. Per pensar en nosaltres i donar-nos aquesta oportunitat, heu de saber que tot i que està molt de moda ser emprenedor, no existeixen massa iniciatives reals de suport, només moltes paraules.

Quan la Núria i la Cèlia vàrem decidir començar n’klôwô vivíem dels nostres estalvis i de l’atur, perquè o ens havien fet fora per enèsima vegada o el contracte s’havia tornat a acabar, i durant uns mesos l’aposta va ser deixar de buscar feina, i aquesta va ser una decisió duríssima.

Arriscar les hores i les energies en tirar endavant el projecte ens ha deixat moltes nits sense dormir, però també ens ha fet molt fortes. Ens faltava una tercera pota i vàrem trucar la Laura, que vivia a l’exili laboral a Londres i va trigar 4 dies en agafar una maleta i tornar sense cap dubte a fer part de l’equip, sense cobrar, i sense casa, i això també ens va fer més fortes. Volem explicar que n’klôwô és un projecte de feina digna, de nova creació de relacions laborals i empresarials Nord-Sud, perquè avui, el Sud és global i arriba a Europa, i segueix creixent cap a tots els costats. El Sud avui som els i les joves d’aquí.

Però no només ens queixem, també tenim molt a dir i moltes solucions per aportar perquè hem après dels pitjors “jefes” i companys de feina a ser les millors “jefas” i companyes de feina. Ens mereixem una feina digna perquè és molt trist i complicat treballar durant anys en feines no reconegudes amb condicions i contractes vergonyosos i amb sous que no t’ajuden a viure quan som tant vàlides i tenim tant de talent. I com nosaltres, una carretada de gent fa cues a l’Inem.

Quan no podíem més ho hem pogut tot. Ens hem aixecat i ens hem fet sentir, ja que no érem escoltades. Hem picat portes. Hem decidit fer pinya enlloc de competir, però sent viables i competents. Hem decidit que es pot crear empresa si ets dona, jove, si no saps fer plans d’empresa i si estàs embarassada. Si us plau empresaris del món: contracteu dones embarassades, perquè tenen una empenta i una energia que no se l’acaben. Contracteu gent jove, perquè no tenen por d’equivocar-se i de provar coses noves i saben molt bé el que es fan i combineu-ho tot amb gent sàvia, més gran i amb experiència. Aquesta és la formula dels súper equips.

Hem decidit que demanar ajuda era més interessant que ploriquejar, i que rebutjar certes ajudes també ens ha fet més coherents i ens ha donat la forma, les maneres i els valors que volíem defensar, i ens confirma que es pot treballar de manera més justa aquí i ara. Que sí que es pot fer bé, però que a molts no els interessa.

Des d’aquí el nostre homenatge a cadascú i cadascuna de les persones que ens heu animat a continuar. La llista és llarguíssima i segur que ens deixem algú que ja ens perdonarà:

Gràcies a la gran Guernica Facundo, al Labcoop, al Jordi Via, al Pere de Calidoscoop, a la XES i a tots els companys i companyes d’ECOs per fer-nos lloc a Casp 43 i fer-nos costat i animar-nos des de la incubadora. A l’Apòstrof, a La Directa i a la Ciutat Invisible, per fer-nos d’altaveu, retuitejar-nos i fer-nos entrevistes. Per creure en nosaltres, per dir-nos que no perdéssim mai les ganes de fer coses que semblaven sense cap ni peus. Per donar-nos els contactes dels “que en saben”. Però també per aterrar les il·lusions en la redacció del projecte i en la concreció de calendaris i objectius.

Gràcies a Integral, en especial a l’Antonio que li tenim el cap com un timbal quan li preguntem que és el cash flow, i també la Cristina i a la Maria. Per tanta paciència. Gràcies a la Joana Gómez de la Fundació Seira, perquè ens va fer un lloc a la seva agenda molt ràpid, obrint-nos les portes com si fos casa nostra, intercedint per nosaltres i fent-nos una mica més fàcil el camí del finançament i de la gestió dels números. Gràcies a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i en especial a la Dolors Ferré, per dir-nos que no ens preocupéssim per res i que vinguéssim a conèixer-los.

Gràcies al Juan Ruiz de Teixidors, per pentinar-nos i dir-nos que això del tèxtil és molt complicat. A la Núria Basi pels consells. A Mik Max per acollir-nos a Maison&Objet, i la Sílvia de El Meu Coixí, a la Cristina de Danyé, i a en Ramon d’Artlantique i a l’Helena, per animar-nos a continuar. A en Jordi Mayals de l’Estoc per cedir-nos la botiga per fer les fotos del catàleg per compartir neguits de projectes que no són fàcils, però que són fantàstics.

Gràcies al súper equip de Comuniza, a l’Olga, el Javi, l’Alba, el Luis i la resta. Per fer reunions llarguíssimes amb nosaltres, pel logo fantàstic, per cuidar els detalls, sobretot les arrugues del producte, i per ser amics i companys d’aventures. Per fer part del procés creatiu i cuidar-nos.

Gràcies al gran Àlex Llopis, per aventurar-se a acompanyar-nos a Costa d’Ivori a fer fotos i només posar-se malalt un dia. Per donar-nos consells fotogràfics i per fer-se seu el projecte. Perquè sabem que si les fotos són tan boniques és una barreja de professionalitat i passió pel que fa i fem. Gràcies també a la Meritxell Arjalaguer, per les fotos del catàleg i el lookbook que ens han emocionat i ens han deixat parades. No ens creiem que aquests són els nostres coixins. Per compartir el talent i donar-nos empenta.

Gràcies als mecenes. Sí, això que és tan complicat, aquells que ens han deixat diners que no els hi sobren per a que poguéssim cosir o viatjar a Costa d’Ivori i Burkina Faso: en Xavi Vendrell, en Dani Monedero, l’Anna Dotú i a la Gema.

Gràcies a l’equip de Costa d’Ivori i Burkina Faso, per aprendre junts els terminis, les mides, les necessitats, les expectatives. Per compartir un somni comú: tenir una feina digna. Gràcies per la seva mirada del món que ens aterra contínuament i ens fa replantejar com volem treballar i viure.

A la Begoña i al Matteo, ser els primers que vàrem imaginar aquesta aventura junts i per acompanyar-nos encara, i a totes i tots els que des del 2009 ja dormen amb uns llençols n’klôwô, perquè heu fet possible 5 anys de laboratori empresarial que ara surten a la llum.

Gràcies a la família, amics i amigues que ens ajuden a carregar maletes de llençols i a fer la pàgina web, al nostre equip de follets particular: la Júlia, en Jesús, l’Enric. També a la mare de la Marta, per corregir el llibre, a la Leti per refer la portada, a la Núria Segovia pels patrons i ajudar-nos a escollir els colors, a la Marta Turmo per fer els patrons en autocad, a la Laia Ribera per construir taules d’excel amb costos fixos, variables i punts morts quan no en sabem, a la Ivana per fer-nos els passaports a París, al Rubén i la Dàmaris, a la Laia Gutiérrez, a l’Aritz Cirbián que li donem xapes per telèfon i quan el trobem als passadissos, al Francesc per petar pdf’s i arreglar ordinadors, i a totes i tots els que ens inspireu, animeu i feu “me gusta” al facebook, i a twitter, i ens llegiu i ens doneu ànims, que sapigueu que sou molt, però que molt importants.

Gràcies per totes les trucades i missatges de suport que estem rebent. Encara no ens ho creiem, però l’èxit també és compartit. Si us plau, sentiu-vos part de cada fil que cus aquesta aventura, perquè soles ni podem ni volem continuar.

Continue Reading

Mujeres emprendedoras invisibles

making off a l'estoc

El otro día, un emprendedor con el que hemos congeniado y que nos echa una mano siempre que puede, nos invitó a una charla que daba en una jornada de presentación de entidades de promoción del emprendimiento en Cataluña.

Llegamos a una sala llena de personas, hombres y mujeres, que trabajan apoyando a proyectos emprendedores de todo tipo. Nos sentamos y unos minutos después, sacado el abrigo, la bufanda y con el móvil a punto para twittear… nos damos cuenta que en la mesa redonda a la que se habían invitado diferentes experiencias emprendedoras, curiosamente, sólo había hombres. Ah no, la moderadora era una mujer. Y eso fue lo que nos respondieron cuando les preguntamos por twitter por esa ausencia de mujeres en la mesa.

¿Será que no encontraron proyectos impulsados por mujeres? Pues los hay, y no son pocos.

¿Será que lo que tenían que contar era lo mismo que los hombres? Pues no, señores y señoras, porque las diferencias de género se notan y mucho al emprender.

¿Será que no les interesaba lo que tenemos que decir las mujeres?

Parece que hay una falta de interés por parte de las instituciones, una ausencia de perspectiva de género y, en consecuencia, una invisibilidad de las mujeres y nuestro trabajo. Y es una situación que se perpetúa, y estamos cansadas. Estamos aquí, somos más de la mitad de la población y emprendemos. Trabajamos y lo que hacemos es importante. Queremos ser visibles.

Y con este vídeo prestado de Guernica Facundo, os contamos nuestros porqués.

Continue Reading

Conquistar Europa

paris

No tenir la cooperativa ni tan sols constituïda i agafar un avió en direcció a la fira de Maison Objet a París, fa una mica de por. Principalment perquè no tenim catàleg per ensenyar, ni web, ni res de res. Així que faig la maleta posant-hi jerseis ben gruixuts i molt de morro per “anar a veure que passa allà a Europa”.

I és que ens ho ha dit tothom: noies aneu a vendre a París, Brusel·les, Berlín o Londres, aquí a Barcelona, fora del Born, tot està molt complicat, la gent no té ni un duro i no valoren la qualitat d’un producte ben fet.

Així estan els ànims quan decidim anar a veure en persona la capital europea de disseny d’interiors durant 2 dies. Després la ruta em portarà fins a Brusel·les per passar-hi 3 dies més explorant el terreny i acabaré a Colònia 3 dies més, per descobrir si la terra d’oportunitats ens en vol donar alguna.

París és immensa i la fira gegant. Gent de tot el món, pavellons que no s’acaben i moltes visites per fer, sobretot a aquelles dones emprenedores que ens han convidat a venir. Parlem amb elles i és emocionant veure com ens acullen i ens animem. Al principi tot costa molt, no us desespereu, que al final poc a poc tothom troba un lloc. Veniu l’any que ve i poseu un stand, us valdrà molt la pena. Ui, estàs embarassada? De 5 mesos i mig? Jo vaig començar l’empresa embarassada del tercer fill, ànims eh? I rius, i comparteixes i penses que potser fins i tot és possible que tot surti bé. Tot plegat. Tot alhora.

Jo prenc notes a la llibreta. Apunto idees, consells i recullo targetes. Prometo que els escriure’m a tots. Tan de bo. Tenim moltes ganes de sortir al mercat ja. D’ensenyar-vos què fem. D’explicar-vos qui som. De llençar-nos al món. Però encara ens estem cuinant, i tot va tan lent, i per variar hi ha moments que sento que estem tan verdes i som tan petites…

La pluja i el fred també fan empetitir. No estic feta pel Nord. Literalment, les meves botes es desintegren el 3r dia enmig de Brusel·les, com una metàfora tràgica, i explicar el projecte caminant i amb els peus mullats es fa complicat sobre les llambordes tan antipàtiques que té la ciutat. La neu que cau a estones no ajuda, i parlo per telèfon amb la Núria i la Laura quan ja no puc més i menjo un tros de pastís de xocolata gegant. Elles m’animen i diuen que demà serà un altre dia, que no cal agafar una galipàndria.

Finalment, trobo unes botes en una botiga de segona mà, i continuo, però torno un altre vespre a casa i no he aconseguit parlar amb cap botiga que s’interessi per nosaltres. És el tercer dia de caminar i caminar quan s’obren les portes en un carreró perdut darrera la Grand Place i trobo el Born Bruxellois, allà de cop 8 botigues volen veure el catàleg. Per fi. Per fi. Per fi. Ara torna a fer maleta i cap a Colònia. L’última parada on es reprodueix el mateix, un dia inútil de patejar carrers, fins que en un raconet un noi encantador m’assenyala la ruta hippster. Allà torno a recollir targetes i ens conviden a venir a una fira l’any que ve.

És poètic arribar a l’aeroport de Barcelona i constatar que les meves botes noves s’han desintegrat també, ensenyo tot el mitjò dret pel costat de dins. He rebentat 2 parells de sabates en una ruta de 10 dies, i hi ha hagut moments que sota el fred he pensat que això no tenia cap sentit. Però torno a casa contenta. Sé que ha valgut la pena. Que despertar-se sobre els terrats de París i que t’hi esperin l’any que ve i vulguin saber de tu, és fantàstic, que sentir com els companys exilats a l’estranger per feina t’obren les cases i t’acullen i volen fer córrer el projecte et renova les forces per fer pinya junts i intentar fer-nos un lloc, i sobretot, descobrir que he estat capaç de destrossar les sabates dues vegades de ser tant tossuda i tornar a casa amb la maleta plena d’idees i possibles compradors de n’klôwôs no té preu.

 

Continue Reading

Emprender: intentar lo imposible

Emprender no es nada fácil. Hacerlo con perspectiva social, menos. Ya sé que es una obviedad y que no estoy diciendo nada nuevo. Pero creo que es necesario decirlo todas las veces que haga falta.

Y aún es menos fácil cuando te lo planteas como alternativa al tan maltrecho mercado laboral. Decidir emprender por necesidad es una de las cuestiones sobre las que nos alerta nuestra querida Guernica en “El libro rojo de las mujeres emprendedoras”. Siguiendo con las metáforas de colores, cuando emprendes por necesidad es como apostarlo todo al rojo. Si sale bien, habrás encontrado la forma de llegar a fin de mes por tus propios medios; si sale mal tendrás una deuda más o menos cuantiosa en función del negocio que te hayas planteado y con esa mochila, deberás planterarte si volver a buscar un trabajo o intentar otra aventura.

Si le añadimos al cocido emprendedor el hecho de no tener unos padres ricos, ser mujer, y pretender trabajar desde una perspectiva justa y digna: ni horarios infernales, ni sueldos de miseria, ni enriquecernos a costa de esclavizar a otros. La propuesta empresarial se convierte fácilmente en una utopía hippiesca.

A estas alturas del partido, con la cooperativa en trámites de constitución y ajustando los números a la realidad, estamos al borde del ataque de nervios. Es como intentar traducir en cifras coherentes el futuro. Algo así como meter una pitonisa en un excel: tablas de ventas en abril, mayo, junio del 2014, previsión de crédito por parte de inversores, cash flow, qué colores vamos a coser primero,… y así todo el rato.

Pero una vez aquí sólo podemos andar hacia delante. Ni rendirse ni echar a correr ni tirar atrás es una opción, porque todas significan continuar con todo aquello con lo que decidimos romper. Estamos convencidas de que lo que estamos gestando es importante,  y aunque a veces no tengamos ni idea de cómo lo vamos a hacer, lo haremos.

Porque sí. Porque las ganas y las intuiciones no computan en los excels y porque creemos con los ojos cerrados que existe una manera más justa de consumir, de relacionarnos, de trabajar y de ser emprendedora. Y sobretodo es mucho menos nociva para nosotras y el resto del planeta.

Continue Reading

L’aterratge

No és només que la tornada en avió duri unes quantes hores, és que l’aterratge emocional i físic triga unes setmanes en fer-se evident.

A l’avió tens temps, bastant temps. Temps de pensar, de recordar infinitat de moments, d’escoltar Alpha Blondy cantant “Wish you were here” i que se’t posin les llàgrimes als ulls mentre penses en la gent del taller. Temps de fer una darrera repassada a les faccions de les persones negres i començar a fer-te a a idea que tornaràs a formar part de la majoria blanca en unes hores. Temps de veure sobre el mapa com l’avió travessa mig continent per portar-te a casa.

Quan arribes a terra, tot comença a passar molt ràpid, l’aeroport ple de llums de Nadal esdevé un paisatge surrealista, la rebuda emocionada de les persones que t’estimes, desfer les maletes, recuperar la roba d’hivern i dir-li al teu cos que cal que es vagi acostumant que això dels 30 graus s’ha acabat,… i tot allò que cal per tornar a enfilar la quotidianitat.

Allò que resulta més difícil és creure que el viatge ha estat real, perquè a hores d’ara tot apunta que ha estat un somni. Em sembla tan llunyà, tan diferent de la meva vida d’aquí, que em costa creure que hi he anat de veritat. El que em fa pensar que és veritat és tot el que se’m remou a dins quan em creuo amb una persona negra. Tinc ganes de preguntar-li d’on ve, com ha arribat fins aquí, com li va,… i somric perquè crec que ja començo a fer com els ivoirienes quan es pensen que coneixes a totes les blanques d’Europa… i llavors penso que sí, que hi he anat, i no només això, sinó que, a més a més,  m’he tornat una mica ivoiriene

 

 

 

Continue Reading